2016
En aquest article intentem descriure els tres factors que expliquen el desencontre generalitzat amb les enquestes electorals: el primer, lligat als objectius reals que tenen les enquestes electorals que es publiquen; el segon, recull diferents aspectes metodològics que caldria tenir en compte i el tercer aprofundeix en les realitats canviants i la necessitat d’adaptar-s’hi.
L'objectiu de les enquestes polítiques
L'objectiu bàsic d'una enquesta, i en aquest cas d’una enquesta política, és descriure l’electorat i les seves actituds polítiques, determinar quina part d’aquest compleix unes característiques o quines idees o creences tenen sobre un fenomen com ara una preferència política o un candidat. Aquesta informació normalment hauria d'ajudar als partits polítics a prendre millors decisions. Tanmateix, de vegades l'objectiu no és aquest. De fet, l'objectiu de la majoria de les enquestes polítiques publicades en campanya és ser notícia, vendre diaris o tenir audiència durant una hora abans de l’escrutini. El titular d’un possible sorpasso, acaba sent molt més “noticiable” que la mera descripció dels resultats. En d'altres casos, l'objectiu és mobilitzar un electorat o desmobilitzar-ne un altre. Senzillament una eina de propaganda més.
La metodologia
Encara avui, la majoria d'enquestes electorals es fan per telèfon, a excepció de les del CIS, que són presencials, de les fetes a peu d’urna i d’algunes que es fan via Internet. Les presencials, normalment, són més cares, doncs cal moure equips d’enquestadors amunt i avall i la productivitat acaba sent molt baixa i les fetes per internet continuen presentant biaixos, doncs la gent gran, sobre tot, és poc present a la xarxa.
Al final, l'enquesta telefònica, amb totes les seves mancances, és la més utilitzada, doncs, a priori, pot garantir una qualitat i una major representativitat de tots els segments de població votant.
Per aconseguir-ho, les empreses enquestadores han de fer seleccions aleatòries, trucar als domicilis en diferents moments, buscar perfils concrets que no són mai a casa,...
En aquesta fase del procés hi ha una sèrie de controls de qualitat, com per exemple: revisió de les entrevistes, retrucar a la gent per confirmar, controlar les durades de les entrevistes, etc. En qualsevol cas, les empreses que es dediquen a fer enquestes han de conèixer els riscos, prevenir-los, posar mesures de control.
Tota enquesta que recull informació d'una mostra de la població té un error que ve explicat per la selecció aleatòria de la mostra, que es diu error mostral. Per a un estudi per al conjunt de l'estat, 1600 enquestes ens suposaria un error màxim del ±2,5% en els resultats globals. És a dir, si sortís que el PP treu el 29% dels vots, el marge d'error donaria un interval del 26,5% al 31,5%, amb un nivell de confiança del 95% (o sigui, fins i tot hi ha una probabilitat petita però real de que els resultats fossin fora d’aquest interval).
Davant de les petites diferències entre els valors que les enquestes donaven a PP, PSOE i UP només l'existència d'aquests errors ja les fa inservibles per extreure’n segons quin tipus de conclusions o titulars.
Això encara és més evident quan al conjunt de l’estat hi ha territoris amb comportaments molt diferents (Catalunya o Euskadi, per posar un exemple) o quan l'assignació d'escons és a nivell provincial. L'estudi del CIS, que és l'únic que baixa a nivell provincial amb un error mostral acceptable, ha fet 17.488 entrevistes en total, amb uns mínims de 400 entrevistes per província. Així doncs, una enquesta amb 800 o 1000 entrevistes pot aproximar el percentatge de vot de cada partit en el conjunt de l’estat, però de cap manera pot assignar correctament diputats amb un marge d’error raonable.
Dur a terme una enquesta és car. Per a un diari o mitjà de comunicació és una inversió i evidentment cal que tingui un retorn. Si es fa una enquesta cada dia, cal vendre molts diaris per a què surti a compte. Així doncs, massa sovint s’acaba reduint la mostra que seria necessària, s'utilitzen qüestionaris excessivament breus que normalment no poden recollir tota la informació necessària per a fer bones estimacions.
Realitats canviants
En els darrers anys, cada contesa electoral ha estat diferent. Apareixen uns factors que són claus, nous actors, nous temes de confrontació,... I les empreses que es dediquen a fer enquestes electorals han d’anar adaptant-los a les noves situacions incorporant les preguntes necessàries, fins i tot, si cal, "explorant" d'una forma més qualitativa l'electorat per entendre'l millor.
En aquestes eleccions (2015 i 2016) han aparegut nous partits polítics i també s’han obert nous eixos en els quals els ciutadans s'han de posicionar i prioritzar. Molts són els eixos rellevants: la corrupció, la posició davant de la realitat catalana, les polítiques econòmiques, la confiança en cadascun dels líders, la política de pactes que han seguit o el vot en negatiu (qui no vull que guanyi).
A més, el vot incorpora aspectes racionals, però també emocionals. Algunes persones són molt fidels als partits que voten i no s’ho qüestionen; per a altres persones suposa una reflexió de setmanes i també per a d'altres és en base a les "paperetes que té a casa" o fins i tot del "pito-pito colorito".
Les enquestes electorals sempre marquen nivells de participació superiors als que es donen en les eleccions. Això ve donat perquè la gent que participa a les eleccions té una major predisposició a respondre a les enquestes.
El nivell de participació és un dels aspectes que costa més d'aproximar. Però el que és bàsic i necessari és poder aproximar el nivell de mobilització de l'electorat de cada partit / ideologia. I entendre què és el que el pot fer anar a votar o no.
En la majoria d'eleccions hi ha algun tipus de vot ocult. Els votants de determinats partits no se senten còmodes de votar-lo, mentre que els votants d’un altre partit se senten orgullosos i ho volen dir i fer-ho saber. El vot ocult canvia i evoluciona però sempre hi ha diferències entre electors en la predisposició a respondre en una enquesta.
Tothom ha sentit parlar de la cuina que es fa a les enquestes polítiques. Aquesta cuina no és manipulació de la informació, sinó un treball tècnic que suposa assignar correctament als electors. En primer lloc, a tots aquells que són indecisos, en segon lloc a aquells que no han volgut respondre i, en tercer lloc, aquells que no han volgut dir la veritat.
Per fer cuina, cal tenir primer una mostra realment representativa de la població i després els ingredients, que són les diferents preguntes sobre els eixos rellevants de manera que es pugui assignar els enquestats a cadascun dels partits.
Les series històriques sobre comportament de vot que tant s’han utilitzat en el passat han perdut validesa davant de realitats que canvien elecció rere elecció. I aquestes sèries històriques són les que, en part fins ara, donaven idees de com utilitzar els ingredients abans esmentats.
En resum
Com a ciutadans, esperem que les enquestes electorals prediguin el que passarà el dia de les eleccions o almenys que ho aproximin. No tenir en compte quines poden ser les motivacions reals de qui les publica, per una banda, i no conèixer els límits del mètode emprat a l’hora d’aproximar uns resultats ens fa perdre la perspectiva. D’altra banda, els mateixos responsables de les empreses que han fet la majoria d’enquestes electorals assumeixen part de la responsabilitat en no tenir en compte la realitat canviant. Així doncs, millorar en les metodologies emprades és bàsic i necessari de cara a properes eleccions .
Avís legal · Política de privacitat · © 2015 Gabinet Ceres SL
