2020
Més d’un milió de nois i noies des d’Infantil i secundària tornaran a l’activitat presencial després de sis mesos sense trepitjar els centres. Des de l’àmbit científic, ens donen confiança (a les famílies, ciutadania i professorat) indicant els baixos nivells de transmissió i afectació que es donen entre els menors.
Ens remeten a diferents estudis mèdics que s’han dut a terme o a les dades que ja hi ha disponibles d’altres experiències. Com a societat, tenim una creença força solidificada sobre els avenços científics i tècnics i també un respecte als professionals que ens parlen des d’aquesta perspectiva. Així doncs, hem vist com epidemiòlegs i altres científics apareixen de forma continuada als mitjans de comunicació o presenten els seus resultats a les xarxes socials.
Sembla que per parlar de com es comporten les persones n’hi ha prou en emprar creences o opinions personals. I llavors, qualsevol opinador, tertulià, de l’àmbit polític o fins i tot els científics de l’àmbit sanitari pot assentar càtedra sobre el que pensen i fan les persones.
Al llarg de la pandèmia hem constatat com el coneixement científic social ni era present, ni se’l valorava. Agafem aquest tuit d'Alberto Corsín publicat el 23/8 que inspira l’article:
Per aturar i prevenir l’expansió de la pandèmia no és suficient en saber sobre el virus. Per entendre les conseqüències socials i econòmiques de la pandèmia tampoc. Necessitem saber sobre el comportament dels éssers humans, les seves necessitats, les seves prioritats les seves pors, les barreres a actuar d’una forma o altra, com es prenen decisions i com han canviat la seva presa de decisions a partir de la pandèmia. I a més ho hem de fer des de la perspectiva de la complexitat de la societat actual i de les persones que la formen.
Des de l’inici de la pandèmia s’han destinat molt pocs recursos a recollir i difondre aquest coneixement. Sobta que en moments històrics, quan tant es parla de digitalització i de Big Data, aquells que han de prendre decisions i implementar polítiques continuïn basant les decisions sobre creences i opinions en comptes de suportar les seves decisions sobre coneixement. O, en el millor dels casos, incorporen el coneixement provinent de les ciències de l’àmbit biosanitari. Això és vàlid per als polítics, però també per a l’empresariat i càrrecs directius en relació amb les seves empreses.
Com en totes les ciències és fonamental que no acceptem les nostres creences i prejudicis i que ens fem preguntes sobre allò que realment volem conèixer i sobre com hem d’actuar.
Si tornem al món de l’ensenyament i la tornada a l’escola, ens podríem fer algunes preguntes com:
Quin risc perceben els infants? I els adults? Hi ha relació entre el risc percebut i altres variables (nivell d’estudis dels progenitors, nivell de renda, dimensió de l’habitatge, habitat rural o urbà...)?
Com perceben els infants el fet de tornar a les escoles? Amb por? Respecte? Il·lusió? I com ho perceben els pares i les mares?
Fins a quin punt tenen coneixement dels protocols bàsics? Han rebut informació sobre aquests protocols? Com s’informen en termes generals?
Segueixen els protocols? Què fa que no els segueixin?
Hi haurà famílies que consideren deixar els nens a casa perquè no es contagiïn?
Què farien en un escenari de rebrot important?
I aquests tipus de preguntes són aplicables en qualsevol política pública i també en relació amb els turistes i les seves vacances o als consumidors i qualsevol de les seves compres de béns i serveis.
Han variat les necessitats dels clients en relació amb el producte que oferim?
Consideren els potencials clients que som un producte segur? Què els fa pensar que no ho som?
Valorarien un lliurament a domicili? Estarien disposats a pagar per aquest servei?
Què pensen quan hi ha altres clients sense mascareta? Els incomoda? I quan algú de l’establiment tus?
Avís legal · Política de privacitat · © 2015 Gabinet Ceres SL
